Els moments de glòria no duren per sempre

Risto Mejide és tant producte mediàtic com ho puguin ser els “triumfitos” d’OT. Risto ha desbancat qualsevol altre personatge per convertir-se en el protagonista absolut d’aquesta nova edició, que no deu tenir gairé èxit ja que dels cantants no se’n sent ni una paraula.
Risto s’ha convertit en una nova estrella mediàtica del món de la televió, d’aquestes que nèixen ja amb els dies contats. Francament no crec que hi hagi gaire més a dir. Si fa poc deiem que Chikiliquatre era un fenomen, Risto Mejide també ho és; és el “temible” membre del jurat d’Operación Triumfo que diu allò que pensa tothom però que només ell té el “valor” de dir. Això sí, s’ha de reconèixer que Risto Mejide (o més ben dit, el creador d’aquest personatge) ha creat escola. Ara comencen a parèixer Ristos per tot arreu; sembla que ara es porta això de maltractar els concursants d’un programa de televisió, té més morbo.
Chikiliquatre ja ha caducat. Risto Mejide aviat començarà el seu declivi... és qüestió de temps, i en televisió el temps passa molt de pressa...

Aquí us deixo una mostra de les valoracions de Risto Mejido:

'El millor del millor'

Les tres fases de la luna recull una gran varietat de textos relacionats amb aspectes culturals de tot tipus. Entre aquest destaquen els escrits sobre estrenes de cinema, obres de teatre, literatura i referències sobre actors i altres personatge del panorama cultural més actual.

http://clardelluna.blogspot.com/2008_03_01_archive.html

La novetat que té El Racó de l’ànima és que permet la interacció amb tot els qui visitin aquest espai, ja que la seva autora ens permet votar i opinar sobre diferents qüestions culturals.

http://elracodelanima.blogspot.com/

El escarabajo cósmico ens permet llegir elaborats textos sobre diverses temàtiques. Amb la seva redacció directe aconsegueix que fins i tot els temes més trivials seiguin molt interessants.

http://escarabajocosmico.wordpress.com/

De Le feu follet destacaria la coherència que a creat en tot el seu blog gràcies a l’ús que fa de la imatge i la fotografia, generalment amb blanc i negre i amb una certa facilitat per fer-nos viatjar en el temps.

http://tomasramon.blogspot.com/

Sens dubte l’estil directe i sincer de No soy nada indie aconsegueix que qualsevol que hi entri, és trobi sense poder evitar-ho llegint els textos d’aquest blog. Sense que us en adoneu us trobareu mantenint una conversa amb l’autora del blog gràcies a la seva manera propera d’explicar les coses.

http://nosoynadaindie.blogspot.com/

Agafats per sorpresa

Després de veure La Sonrisa Etíope de Pepe Rubianes, ja vaig tenir clar que volia escriure’n al blog, però no pensava que ho hauria de fer de la manera que ho hauré de fer. Quan vaig estar al Teatre Club Capitol, res feia sospitar que l’actor patia ja en aquells moments un càncer de pulmó que l’obligaria a baixar dels escenaris en poc més de dues setmanes.

Semblava que, ara sí, Rubianes havia aconseguit una estabilitat professional, després que la seva carrera es veiés truncada pel boicot que van protagonitzar alguns sectors conservadors arran de les seves polèmiques declaracions a Tv3 criticant la unitat d’Espanya. Un cop dur per l’actor que, fins ara, s’ha vist reflectit a la seva última estrena, un tant descafeïnada si tenim en compte el seu estil habitual. Tot i així, aquesta falta de “Rubianes” s’omplia amb una mostra diversa de típics balls regionals etíops interpretats per cinc ballarines que el mateix actor va portar del seu últim viatge a Àfrica. Aquesta novetat respecte l’anterior espectacle (Rubianes, solamente) feia que l’espectacle tingués un toc més visual i exòtic.

Tot i que l’actor i humorista està passant un dels moments més amargs de la seva trajectòria personal, els especialistes preveuen que Rubianes pugui reaparèixer en escena el proper mes de desembre. I espero que pugui ser així.