Cap a la utopia

De les conferències de periodisme cultural organitzades fa ja unes setmanes, vaig asistir a la conferencia sobre la crítica cultural.
Com va dir el crític Toni Vall, el crític, sigui en el camp que sigui, ha de saber jugar amb elements que té per poder exercir la seva feina en equilibri amb la seva lliure opinió i els interessos econòmics i polítics del mitjà concret.
Crec que la teoria és molt maca i que tots tenim molt interioritzat que hem de ser ètica i moralment correctes. Però las sensació que es percep del periodisme en general, ja que no puc parlar de pròpia experiència, és que els coses no són tan senzilles. Estic segura que sovint és gairebé impossible aconseguir aquest equilibri, i la balança s’acaba decantant més pel mitjà que pels nostres interessos.
Encara que sigui una utopia m’agradaria animar-vos, i animar-me, a no perdre mai el punt cap on volem anar, intentant que ens distorsionin en la menor mesura del possible.

Els moments de glòria no duren per sempre

Risto Mejide és tant producte mediàtic com ho puguin ser els “triumfitos” d’OT. Risto ha desbancat qualsevol altre personatge per convertir-se en el protagonista absolut d’aquesta nova edició, que no deu tenir gairé èxit ja que dels cantants no se’n sent ni una paraula.
Risto s’ha convertit en una nova estrella mediàtica del món de la televió, d’aquestes que nèixen ja amb els dies contats. Francament no crec que hi hagi gaire més a dir. Si fa poc deiem que Chikiliquatre era un fenomen, Risto Mejide també ho és; és el “temible” membre del jurat d’Operación Triumfo que diu allò que pensa tothom però que només ell té el “valor” de dir. Això sí, s’ha de reconèixer que Risto Mejide (o més ben dit, el creador d’aquest personatge) ha creat escola. Ara comencen a parèixer Ristos per tot arreu; sembla que ara es porta això de maltractar els concursants d’un programa de televisió, té més morbo.
Chikiliquatre ja ha caducat. Risto Mejide aviat començarà el seu declivi... és qüestió de temps, i en televisió el temps passa molt de pressa...

Aquí us deixo una mostra de les valoracions de Risto Mejido:

'El millor del millor'

Les tres fases de la luna recull una gran varietat de textos relacionats amb aspectes culturals de tot tipus. Entre aquest destaquen els escrits sobre estrenes de cinema, obres de teatre, literatura i referències sobre actors i altres personatge del panorama cultural més actual.

http://clardelluna.blogspot.com/2008_03_01_archive.html

La novetat que té El Racó de l’ànima és que permet la interacció amb tot els qui visitin aquest espai, ja que la seva autora ens permet votar i opinar sobre diferents qüestions culturals.

http://elracodelanima.blogspot.com/

El escarabajo cósmico ens permet llegir elaborats textos sobre diverses temàtiques. Amb la seva redacció directe aconsegueix que fins i tot els temes més trivials seiguin molt interessants.

http://escarabajocosmico.wordpress.com/

De Le feu follet destacaria la coherència que a creat en tot el seu blog gràcies a l’ús que fa de la imatge i la fotografia, generalment amb blanc i negre i amb una certa facilitat per fer-nos viatjar en el temps.

http://tomasramon.blogspot.com/

Sens dubte l’estil directe i sincer de No soy nada indie aconsegueix que qualsevol que hi entri, és trobi sense poder evitar-ho llegint els textos d’aquest blog. Sense que us en adoneu us trobareu mantenint una conversa amb l’autora del blog gràcies a la seva manera propera d’explicar les coses.

http://nosoynadaindie.blogspot.com/

Agafats per sorpresa

Després de veure La Sonrisa Etíope de Pepe Rubianes, ja vaig tenir clar que volia escriure’n al blog, però no pensava que ho hauria de fer de la manera que ho hauré de fer. Quan vaig estar al Teatre Club Capitol, res feia sospitar que l’actor patia ja en aquells moments un càncer de pulmó que l’obligaria a baixar dels escenaris en poc més de dues setmanes.

Semblava que, ara sí, Rubianes havia aconseguit una estabilitat professional, després que la seva carrera es veiés truncada pel boicot que van protagonitzar alguns sectors conservadors arran de les seves polèmiques declaracions a Tv3 criticant la unitat d’Espanya. Un cop dur per l’actor que, fins ara, s’ha vist reflectit a la seva última estrena, un tant descafeïnada si tenim en compte el seu estil habitual. Tot i així, aquesta falta de “Rubianes” s’omplia amb una mostra diversa de típics balls regionals etíops interpretats per cinc ballarines que el mateix actor va portar del seu últim viatge a Àfrica. Aquesta novetat respecte l’anterior espectacle (Rubianes, solamente) feia que l’espectacle tingués un toc més visual i exòtic.

Tot i que l’actor i humorista està passant un dels moments més amargs de la seva trajectòria personal, els especialistes preveuen que Rubianes pugui reaparèixer en escena el proper mes de desembre. I espero que pugui ser així.

15 anys de Gossos

Gossos ha volgut celebrat amb 2.000 persones els seus 15 anys de trajectòria. El concert commemoratiu va tenir lloc ahir a l’Auditori de Barcelona, on ja fa setmanes que es van esgotar les entrades per assistir al concert.

Amb aquest acte, el grup de Manresa ha volgut fer un homenatge a tota la seva carrera musical. Per fer-ho va interpretar les cançons del seu últim disc, Oxigen, del que ja han venut més de 10.000 discos, però també es van tenir en compte clàssics dels seus anteriors treballs.

Per fer aquest concert encara més especial, el grup va convidar a pujar dalt l’escenari altres cantants que han col·laborat en alguns dels seus discos, com Jorge Drexler i Dani Macaco. A més, tot i que actualment les seves cançons tenen un so més elèctric, els quatre membres veterans del grup van interpretaran algunes cançons tant sols amb l’acompanyament de les seves guitarres acústiques, marcant l’estil que els va caracteritzar en els seus inicis, des de l’any 1994 fins el 2001.A més, ara Gossos es preparar per donar el salt, i de moment ja ha confirmat una minigira per Holanda i en prepara una altra per França, Alemanya i Amèrica Llatina.

Monopoli teatral

La nostra ciutat ha tingut sempre una gran oferta teatral que ha pogut satisfet als seguidors dels diversos gèneres. Entre tanta oferta, els espectacles que més destaquen, sovint són els que compten amb l’actuació d’actors coneguts entre el seu equip artístic. Pel públic, sembla que aquest és un factor important alhora d’escollir quina obra vol anar a veure.

En molts casos, el repartiment també és un factor decisiu per tal que una obra de teatre tingui èxit. Però no sempre aquestes persones “conegudes” responen a un perfil professional amb una llarga trajectòria. Hi ha molts casos en que els caps de cartell són actors i actrius que gràcies a terceres vies han aconseguit passar de l’anonimat a representar els papers principals. No es posa en dubte les seves aptituds vocals i teatrals, però la popularitat ajuda a passar per davant d’altres actors i actrius amb capacitats interpretatives i vocals similars o fins i tot superiors.

D’altra banda, tot i que Barcelona és rica en oferta teatral, el monopoli recau sempre sobre les mateixes sales de renom. Aquest tipus de “teatre comercial” adapta la seva programació amb la finalitat d’aconseguir el màxim taquillatge. De fet, la majoria d’aquestes sales venen les entrades per preus molt elevats, que sovint freguen els 50 euros. Així doncs, no sorprèn que durant la temporada 2006-2007 s’aconseguís recaptar més de 50 milions d’euros.

A més, els nous artistes es troben amb molts entrebancs per poder formar part dels projectes del teatre professional. El repartiment d’oportunitats gira sempre entorn als mateixos actors, que poden estar immersors en serials televisius, produccions cinematogràfiques i projectes teatrals de manera simultània. I el mateix succeeix amb les noves companyies que volen donar sortida a les seves propostes.

On aquests projectes si solen trobar sortida és a les sales de teatre alternatiu. Sales dedicades al teatre que, tot i ser menys conegudes pel públic en general, ofereixen obres i muntatges de qualitat, sovint de caire més transgressor i represe
ntades per actors que tenen ganes de demostrar les seves aptituds teatrals.
Però últimament algunes d’aquestes sales com El Malic o el Teatre Artenbrut han hagut de tancar perquè la manca de subvencions i el baix nivell de taquillatge ni tant sols els permetia cobrir les despeses de manteniment. Són poques les sales que han aconseguit consolidar-se. Alguns exemples són la Sala Beckett, el Teatre Tarantana, la Sala Muntaner o el Versus Teatre.

I encara que sovint quedi oblidat, existeix un altre tipus de teatre que val la pena tenir en compte. El teatre d’aficionats o Amateur, tot i que actualment té dificultats per dur-se a terme, ha servit de llençadora tant per actors com per companyies, com Dagoll Dagom, els Comediants o els Joglars que, abans de professionalitzar-se, van començar en petites sales de teatre independent.

Tant les sales de teatre alternatiu com les de teatre Amateur, cada vegada es troben amb més dificultat per captar l’atenció dels espectadors, ja que mentre les principals sales poden publicitar-se en els principals mitjans de comunicació, les altres sales a vegades no es poden ni donar a conèixer. Tot i els escassos recursos de que disposen, aquestes són propostes tant vàlides com el teatre de les grans produccions teatrals.

Per això, i ja que les obres de “teatre comercial” ja les coneix tothom, a l’agenda del meu blog gairebé sempre hi trobareu obres de teatre alternatiu...

Suplement cultural de l'Avui

El suplement cultural del diari Avui, dirigit per Ignasi Garay, es lliura setmanalment amb el diari, concretament cada dijous. El suplement pretén aprofundir en 20 pàgines sobretot en dos aspectes culturals; les lletres i l'art. Provablement dues de les branques culturals generalment més oblidades tant pels suplements culturals, com per les revistes o les pàgines web culturals. Tot i així, també hi trobem breus pinzellades d’altres vessants culturals, com per exemple el cinema.

El suplement es construeix, sobretot, a partir de les seccions pròpies de cada col·laborador. Entre aquestes destaquen les seccions: “Tarantula Cega”, que comparteixen Albert Sánchez Piñol i Jaume Cabré, “Motacions” de Marius Serra, o “Parlem-ne” de Joan Solà. Tot i així, el pes principal el porten els reportatges i les entrevistes propies de cada número.

Un altre aspecte a tenir en compte dels continguts del suplement, és el seu àmbit de cobertuta. El suplement cultural de l’Avui ens acosta a les cultures nacionals, però també a les notícies més importants d’àmbit internacional. Així doncs trobem reculls de les noves avantguardes que sorgeixen a l’estranger, així com seguiment de les últimes exposicions i fires relacionades amb els llibres o l’art.

En definitiva, es tracta d’un suplement dirigit a un públic molt concret, amb uns interessos molt definits, ja que els qui esperin trobar informacions culturals relacionades amb altres branques culturals com el teatre, la dansa, o el cinema, no veuran satisfets els seus interessos culturals amb aquest sol suplement.
http://paper.avui.cat/suple_cultura/default.php?date=2008&edition=2008-03-13

Fenomen Chikiliquatre

Chikiliquatre, la nova invenció de Buenafuente (el Terrat), va ser escollit el passat 9 de març per representar Espanya al festival d’Eurovisión amb majoria aclaparadora (56.28% del vots).
Des d’aleshores tothom en parla, i ha sorgit una polèmica entorn del la cançó i el personatge. Primer per la lletra, que ja s’ha dit que es modificarà per tal d’adaptar-la a la normativa del concurs, que segons sembla prohibeix que les cançons eurovisives tinguin referents polítics.
D’altre banda, també s’ha criticat el personatge “friki” que interpreta l’humorista David Fernàndez. En diversos mitjans de comunicació, com per exemple a El Mundo, s’ha dit que Chiquiliquatre perjudica la imatge d’Espanya. Ara resulta que hi ha gent que té por de quedar en evidència davant de tot Europa, però en canvi, ens sembla d’allò més normal que una cançó encara més “friki” com “Opá, yo viazé un corrá” es converteixi en “cançó de l’estiu”.
Francament, no sé perquè ens preocupa tant portar un representant “inadequat” a un concurs que ni tant sols serveix per representar la cultura musical de cada país. Aquest any Andorra serà representada per la cantant Gisela, que interpretarà una cançó en anglès, això sí, amb una frase en català perquè quedi clara quina és la llegua oficial de la terra. Però és que el “Chiki chicki” també contindrà algunes estrofes en anglès. No fos cas que la resta d’Europa no entengués la lletra de la cançó...

"El Chiki Chiki is a Reaggetton

Dance in Argentina, Serbia and Oregón
Give el Chiki-Chiki to that little sister

with el Chiki-Chiki she´s gonna like it mister !
Dance it with Alonso, Dance it with Gasol

Dance it with your brothers, all around the world
Dance it with Bardem Dance it with Banderas

Dance with Almodóvar Dance la Macarena"

Crec que la gent s’escandalitza massa fàcilment. Si Espanta vol quedar ve, que no s’amoïni tant per un concurs com aquest i que s’ocupi de coses més importants.

Blog de Rodolfo Chiquiliquatre:
http://www.chikiliquatretumblr.com/

Banksy: "Vándalo profesional"

L’altre dia, a classe de teoria, vaig poder veure un vídeo sobre Banksy que em va cridar molt l’atenció. De manera casual, pocs dies després vaig topar amb un reportatge del passat 2 de març a la web de El País. Us adjunto un fragment del text que parla del personatge que s’ha creat entorn al misteri de l’anonimat:

“ [...] Pero nadie fuera de su círculo de amigos sabe con certeza su nombre verdadero, ni la forma de su cara, ni su estatura, ni su biografía, ni la cuantía de su fortuna (si es que tiene) ni su lugar de residencia o su número de teléfono o de fax. En Bristol, la ciudad en la que nació (aunque no se sabe en qué barrio), la mayoría de los jóvenes le adoran; la policía, en cambio, le considera un gamberro. Él se ha autodefinido como "vándalo profesional". Los turistas hacen tantas fotografías de sus dibujos callejeros como de los barcos del puerto; su libro se encuentra entre las camisetas y las catedrales de miniatura en las tiendas de recuerdos; a los empleados de la limpieza de los vagones de los trenes de esta ciudad les entregaron el año pasado una guía de arte grafitero para que aprendieran a identificar sus pintadas y conservarlas.

¿Quién es Banksy? [...]”

Un cop llegit tot el reportatge em pregunto que és el que fa que un grafiter del carrer passi de ser considerat poc menys que un delinqüent, a ser tractat ”artista del carrer”. L’altre dia ens van preguntar si creiem que això era o no era art. Doncs bé, no sé exactament si es art o no, perquè francament no crec que hi hagi una definició que aconsegueixi delimitar de manera eficaç el que queda dins i el que queda fora del concepte, però el que no dubto és que això és cultura. Existeixen els tres elements perquè ho sigui (segons el meu criteri). D’una banda tenim un autor, una persona amb una voluntat de crear i expressar, en aquest cas amb una clara intenció de crítica i denuncia, i per tant, existeix una obra amb la que arriba al públic.

Aquí podríem començar una discussió sobre si el suport material sobre el que es plasmen aquestes expressions culturals és encertat o no, però aquest ja és un altre tema...

Reportatge:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/huellas/Banksy/elpepucul/20080302elpepicul_1/Tes
Banksy. Guerrilla Art:
http://www.youtube.com/watch?v=Me6-aX7vhfs

Comencem!

La veu de matinada és el personatge protagonista que dóna títol a una novel·la juvenil de Joan Manuel Gispert. Vaig llegir aquesta novel·la fa molt anys, però encara recordo aquest personatge, ja que en el seu moment em va captivar. Rera La veu de matinada s’amagava una locutora de ràdio un tant llunàtica i atípica que aconseguia hipnotitzar cada nit als seus oients. Tot això, en un marc de misteri remarcat per l’absència d’identitat de la locutora, ja que ningú coneixia qui s’amagava rere aquest sobrenom.

D’alguna manera els blogs funcionen d’una manera similar. Els blogs ens permeten arribar a molta gent d’una manera molt senzilla. Gairebé no trobem limitacions que ens impedeixin donar a conèixer els nostres escrits per mitjà d’aquesta via. Alguns blogs són espais on persones o grups escriuen i es donen a conèixer, d’altres utilitzen el blog com a plataforma de crítica, denúncia o reivindicació. La qüestió és que, sigui quina sigui la finalitat, les paraules que hi ha escrites poden arribar a ser llegides per qualsevol persona. Per això mateix, un dels elements més significatius és que l’èxit d’un blog no depèn de qui l’escriu, sinó de què hi escriu.

D’aquesta manera espero que el meu blog traspassi les fronteres del meu entorn més proper, i sigui visitat per altres companys i companyes o per altres persones que desconeixen qui sóc o com sóc.

Procuraré fer d’aquest blog un petit espai cultural, que inevitablement estarà condicionat pels meus principals interessos, però que procuraré que tingui varietat i qualitat.

Així doncs, queda estrenada La veu de matinada.