Fenomen Chikiliquatre

Chikiliquatre, la nova invenció de Buenafuente (el Terrat), va ser escollit el passat 9 de març per representar Espanya al festival d’Eurovisión amb majoria aclaparadora (56.28% del vots).
Des d’aleshores tothom en parla, i ha sorgit una polèmica entorn del la cançó i el personatge. Primer per la lletra, que ja s’ha dit que es modificarà per tal d’adaptar-la a la normativa del concurs, que segons sembla prohibeix que les cançons eurovisives tinguin referents polítics.
D’altre banda, també s’ha criticat el personatge “friki” que interpreta l’humorista David Fernàndez. En diversos mitjans de comunicació, com per exemple a El Mundo, s’ha dit que Chiquiliquatre perjudica la imatge d’Espanya. Ara resulta que hi ha gent que té por de quedar en evidència davant de tot Europa, però en canvi, ens sembla d’allò més normal que una cançó encara més “friki” com “Opá, yo viazé un corrá” es converteixi en “cançó de l’estiu”.
Francament, no sé perquè ens preocupa tant portar un representant “inadequat” a un concurs que ni tant sols serveix per representar la cultura musical de cada país. Aquest any Andorra serà representada per la cantant Gisela, que interpretarà una cançó en anglès, això sí, amb una frase en català perquè quedi clara quina és la llegua oficial de la terra. Però és que el “Chiki chicki” també contindrà algunes estrofes en anglès. No fos cas que la resta d’Europa no entengués la lletra de la cançó...

"El Chiki Chiki is a Reaggetton

Dance in Argentina, Serbia and Oregón
Give el Chiki-Chiki to that little sister

with el Chiki-Chiki she´s gonna like it mister !
Dance it with Alonso, Dance it with Gasol

Dance it with your brothers, all around the world
Dance it with Bardem Dance it with Banderas

Dance with Almodóvar Dance la Macarena"

Crec que la gent s’escandalitza massa fàcilment. Si Espanta vol quedar ve, que no s’amoïni tant per un concurs com aquest i que s’ocupi de coses més importants.

Blog de Rodolfo Chiquiliquatre:
http://www.chikiliquatretumblr.com/

Banksy: "Vándalo profesional"

L’altre dia, a classe de teoria, vaig poder veure un vídeo sobre Banksy que em va cridar molt l’atenció. De manera casual, pocs dies després vaig topar amb un reportatge del passat 2 de març a la web de El País. Us adjunto un fragment del text que parla del personatge que s’ha creat entorn al misteri de l’anonimat:

“ [...] Pero nadie fuera de su círculo de amigos sabe con certeza su nombre verdadero, ni la forma de su cara, ni su estatura, ni su biografía, ni la cuantía de su fortuna (si es que tiene) ni su lugar de residencia o su número de teléfono o de fax. En Bristol, la ciudad en la que nació (aunque no se sabe en qué barrio), la mayoría de los jóvenes le adoran; la policía, en cambio, le considera un gamberro. Él se ha autodefinido como "vándalo profesional". Los turistas hacen tantas fotografías de sus dibujos callejeros como de los barcos del puerto; su libro se encuentra entre las camisetas y las catedrales de miniatura en las tiendas de recuerdos; a los empleados de la limpieza de los vagones de los trenes de esta ciudad les entregaron el año pasado una guía de arte grafitero para que aprendieran a identificar sus pintadas y conservarlas.

¿Quién es Banksy? [...]”

Un cop llegit tot el reportatge em pregunto que és el que fa que un grafiter del carrer passi de ser considerat poc menys que un delinqüent, a ser tractat ”artista del carrer”. L’altre dia ens van preguntar si creiem que això era o no era art. Doncs bé, no sé exactament si es art o no, perquè francament no crec que hi hagi una definició que aconsegueixi delimitar de manera eficaç el que queda dins i el que queda fora del concepte, però el que no dubto és que això és cultura. Existeixen els tres elements perquè ho sigui (segons el meu criteri). D’una banda tenim un autor, una persona amb una voluntat de crear i expressar, en aquest cas amb una clara intenció de crítica i denuncia, i per tant, existeix una obra amb la que arriba al públic.

Aquí podríem començar una discussió sobre si el suport material sobre el que es plasmen aquestes expressions culturals és encertat o no, però aquest ja és un altre tema...

Reportatge:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/huellas/Banksy/elpepucul/20080302elpepicul_1/Tes
Banksy. Guerrilla Art:
http://www.youtube.com/watch?v=Me6-aX7vhfs

Comencem!

La veu de matinada és el personatge protagonista que dóna títol a una novel·la juvenil de Joan Manuel Gispert. Vaig llegir aquesta novel·la fa molt anys, però encara recordo aquest personatge, ja que en el seu moment em va captivar. Rera La veu de matinada s’amagava una locutora de ràdio un tant llunàtica i atípica que aconseguia hipnotitzar cada nit als seus oients. Tot això, en un marc de misteri remarcat per l’absència d’identitat de la locutora, ja que ningú coneixia qui s’amagava rere aquest sobrenom.

D’alguna manera els blogs funcionen d’una manera similar. Els blogs ens permeten arribar a molta gent d’una manera molt senzilla. Gairebé no trobem limitacions que ens impedeixin donar a conèixer els nostres escrits per mitjà d’aquesta via. Alguns blogs són espais on persones o grups escriuen i es donen a conèixer, d’altres utilitzen el blog com a plataforma de crítica, denúncia o reivindicació. La qüestió és que, sigui quina sigui la finalitat, les paraules que hi ha escrites poden arribar a ser llegides per qualsevol persona. Per això mateix, un dels elements més significatius és que l’èxit d’un blog no depèn de qui l’escriu, sinó de què hi escriu.

D’aquesta manera espero que el meu blog traspassi les fronteres del meu entorn més proper, i sigui visitat per altres companys i companyes o per altres persones que desconeixen qui sóc o com sóc.

Procuraré fer d’aquest blog un petit espai cultural, que inevitablement estarà condicionat pels meus principals interessos, però que procuraré que tingui varietat i qualitat.

Així doncs, queda estrenada La veu de matinada.