Suplement cultural de l'Avui

El suplement cultural del diari Avui, dirigit per Ignasi Garay, es lliura setmanalment amb el diari, concretament cada dijous. El suplement pretén aprofundir en 20 pàgines sobretot en dos aspectes culturals; les lletres i l'art. Provablement dues de les branques culturals generalment més oblidades tant pels suplements culturals, com per les revistes o les pàgines web culturals. Tot i així, també hi trobem breus pinzellades d’altres vessants culturals, com per exemple el cinema.

El suplement es construeix, sobretot, a partir de les seccions pròpies de cada col·laborador. Entre aquestes destaquen les seccions: “Tarantula Cega”, que comparteixen Albert Sánchez Piñol i Jaume Cabré, “Motacions” de Marius Serra, o “Parlem-ne” de Joan Solà. Tot i així, el pes principal el porten els reportatges i les entrevistes propies de cada número.

Un altre aspecte a tenir en compte dels continguts del suplement, és el seu àmbit de cobertuta. El suplement cultural de l’Avui ens acosta a les cultures nacionals, però també a les notícies més importants d’àmbit internacional. Així doncs trobem reculls de les noves avantguardes que sorgeixen a l’estranger, així com seguiment de les últimes exposicions i fires relacionades amb els llibres o l’art.

En definitiva, es tracta d’un suplement dirigit a un públic molt concret, amb uns interessos molt definits, ja que els qui esperin trobar informacions culturals relacionades amb altres branques culturals com el teatre, la dansa, o el cinema, no veuran satisfets els seus interessos culturals amb aquest sol suplement.
http://paper.avui.cat/suple_cultura/default.php?date=2008&edition=2008-03-13

Fenomen Chikiliquatre

Chikiliquatre, la nova invenció de Buenafuente (el Terrat), va ser escollit el passat 9 de març per representar Espanya al festival d’Eurovisión amb majoria aclaparadora (56.28% del vots).
Des d’aleshores tothom en parla, i ha sorgit una polèmica entorn del la cançó i el personatge. Primer per la lletra, que ja s’ha dit que es modificarà per tal d’adaptar-la a la normativa del concurs, que segons sembla prohibeix que les cançons eurovisives tinguin referents polítics.
D’altre banda, també s’ha criticat el personatge “friki” que interpreta l’humorista David Fernàndez. En diversos mitjans de comunicació, com per exemple a El Mundo, s’ha dit que Chiquiliquatre perjudica la imatge d’Espanya. Ara resulta que hi ha gent que té por de quedar en evidència davant de tot Europa, però en canvi, ens sembla d’allò més normal que una cançó encara més “friki” com “Opá, yo viazé un corrá” es converteixi en “cançó de l’estiu”.
Francament, no sé perquè ens preocupa tant portar un representant “inadequat” a un concurs que ni tant sols serveix per representar la cultura musical de cada país. Aquest any Andorra serà representada per la cantant Gisela, que interpretarà una cançó en anglès, això sí, amb una frase en català perquè quedi clara quina és la llegua oficial de la terra. Però és que el “Chiki chicki” també contindrà algunes estrofes en anglès. No fos cas que la resta d’Europa no entengués la lletra de la cançó...

"El Chiki Chiki is a Reaggetton

Dance in Argentina, Serbia and Oregón
Give el Chiki-Chiki to that little sister

with el Chiki-Chiki she´s gonna like it mister !
Dance it with Alonso, Dance it with Gasol

Dance it with your brothers, all around the world
Dance it with Bardem Dance it with Banderas

Dance with Almodóvar Dance la Macarena"

Crec que la gent s’escandalitza massa fàcilment. Si Espanta vol quedar ve, que no s’amoïni tant per un concurs com aquest i que s’ocupi de coses més importants.

Blog de Rodolfo Chiquiliquatre:
http://www.chikiliquatretumblr.com/

Banksy: "Vándalo profesional"

L’altre dia, a classe de teoria, vaig poder veure un vídeo sobre Banksy que em va cridar molt l’atenció. De manera casual, pocs dies després vaig topar amb un reportatge del passat 2 de març a la web de El País. Us adjunto un fragment del text que parla del personatge que s’ha creat entorn al misteri de l’anonimat:

“ [...] Pero nadie fuera de su círculo de amigos sabe con certeza su nombre verdadero, ni la forma de su cara, ni su estatura, ni su biografía, ni la cuantía de su fortuna (si es que tiene) ni su lugar de residencia o su número de teléfono o de fax. En Bristol, la ciudad en la que nació (aunque no se sabe en qué barrio), la mayoría de los jóvenes le adoran; la policía, en cambio, le considera un gamberro. Él se ha autodefinido como "vándalo profesional". Los turistas hacen tantas fotografías de sus dibujos callejeros como de los barcos del puerto; su libro se encuentra entre las camisetas y las catedrales de miniatura en las tiendas de recuerdos; a los empleados de la limpieza de los vagones de los trenes de esta ciudad les entregaron el año pasado una guía de arte grafitero para que aprendieran a identificar sus pintadas y conservarlas.

¿Quién es Banksy? [...]”

Un cop llegit tot el reportatge em pregunto que és el que fa que un grafiter del carrer passi de ser considerat poc menys que un delinqüent, a ser tractat ”artista del carrer”. L’altre dia ens van preguntar si creiem que això era o no era art. Doncs bé, no sé exactament si es art o no, perquè francament no crec que hi hagi una definició que aconsegueixi delimitar de manera eficaç el que queda dins i el que queda fora del concepte, però el que no dubto és que això és cultura. Existeixen els tres elements perquè ho sigui (segons el meu criteri). D’una banda tenim un autor, una persona amb una voluntat de crear i expressar, en aquest cas amb una clara intenció de crítica i denuncia, i per tant, existeix una obra amb la que arriba al públic.

Aquí podríem començar una discussió sobre si el suport material sobre el que es plasmen aquestes expressions culturals és encertat o no, però aquest ja és un altre tema...

Reportatge:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/huellas/Banksy/elpepucul/20080302elpepicul_1/Tes
Banksy. Guerrilla Art:
http://www.youtube.com/watch?v=Me6-aX7vhfs