dimarts, 1 d’abril del 2008

Monopoli teatral

La nostra ciutat ha tingut sempre una gran oferta teatral que ha pogut satisfet als seguidors dels diversos gèneres. Entre tanta oferta, els espectacles que més destaquen, sovint són els que compten amb l’actuació d’actors coneguts entre el seu equip artístic. Pel públic, sembla que aquest és un factor important alhora d’escollir quina obra vol anar a veure.

En molts casos, el repartiment també és un factor decisiu per tal que una obra de teatre tingui èxit. Però no sempre aquestes persones “conegudes” responen a un perfil professional amb una llarga trajectòria. Hi ha molts casos en que els caps de cartell són actors i actrius que gràcies a terceres vies han aconseguit passar de l’anonimat a representar els papers principals. No es posa en dubte les seves aptituds vocals i teatrals, però la popularitat ajuda a passar per davant d’altres actors i actrius amb capacitats interpretatives i vocals similars o fins i tot superiors.

D’altra banda, tot i que Barcelona és rica en oferta teatral, el monopoli recau sempre sobre les mateixes sales de renom. Aquest tipus de “teatre comercial” adapta la seva programació amb la finalitat d’aconseguir el màxim taquillatge. De fet, la majoria d’aquestes sales venen les entrades per preus molt elevats, que sovint freguen els 50 euros. Així doncs, no sorprèn que durant la temporada 2006-2007 s’aconseguís recaptar més de 50 milions d’euros.

A més, els nous artistes es troben amb molts entrebancs per poder formar part dels projectes del teatre professional. El repartiment d’oportunitats gira sempre entorn als mateixos actors, que poden estar immersors en serials televisius, produccions cinematogràfiques i projectes teatrals de manera simultània. I el mateix succeeix amb les noves companyies que volen donar sortida a les seves propostes.


On aquests projectes si solen trobar sortida és a les sales de teatre alternatiu. Sales dedicades al teatre que, tot i ser menys conegudes pel públic en general, ofereixen obres i muntatges de qualitat, sovint de caire més transgressor i represe
ntades per actors que tenen ganes de demostrar les seves aptituds teatrals.
Però últimament algunes d’aquestes sales com El Malic o el Teatre Artenbrut han hagut de tancar perquè la manca de subvencions i el baix nivell de taquillatge ni tant sols els permetia cobrir les despeses de manteniment. Són poques les sales que han aconseguit consolidar-se. Alguns exemples són la Sala Beckett, el Teatre Tarantana, la Sala Muntaner o el Versus Teatre.

I encara que sovint quedi oblidat, existeix un altre tipus de teatre que val la pena tenir en compte. El teatre d’aficionats o Amateur, tot i que actualment té dificultats per dur-se a terme, ha servit de llençadora tant per actors com per companyies, com Dagoll Dagom, els Comediants o els Joglars que, abans de professionalitzar-se, van començar en petites sales de teatre independent.

Tant les sales de teatre alternatiu com les de teatre Amateur, cada vegada es troben amb més dificultat per captar l’atenció dels espectadors, ja que mentre les principals sales poden publicitar-se en els principals mitjans de comunicació, les altres sales a vegades no es poden ni donar a conèixer. Tot i els escassos recursos de que disposen, aquestes són propostes tant vàlides com el teatre de les grans produccions teatrals.

Per això, i ja que les obres de “teatre comercial” ja les coneix tothom, a l’agenda del meu blog gairebé sempre hi trobareu obres de teatre alternatiu...